• Imprimeix

Preguntes

El responsable dels residus, d’acord amb l’article 8 del Decret 93/1999, de 6 d’abril, sobre procediments de gestió de residus, és aquella persona que, designada pel productor o posseïdor dels residus, desenvolupa les funcions de control, vigilància i informació en la gestió dels residus. Aquesta persona ha de tenir els coneixements necessaris per al compliment de les seves tasques i, en tot cas, és un treballador de l'empresa que actua sota les ordres i directrius de l’empresari o societat productora o posseïdora dels residus.

La responsabilitat administrativa que es pugui derivar de l’activitat de gestió dels residus no recau sobre el «responsable dels residus», sinó sobre la persona productora o posseïdora dels residus, ja sigui persona física o jurídica, a qui el Text refós de la Llei reguladora dels residus, aprovat pel Decret Legislatiu 1/2009, de 21 de juliol, fa responsable de garantir la seva correcta gestió.

En aquest sentit, els articles 23 i 29.3 del Text refós de la Llei reguladora dels residus, estableixen que les persones productores i posseïdores dels residus estan obligades a garantir que els residus que generin o posseeixin es gestionin de manera correcta, és a dir, d’acord amb les prescripcions establertes a l’esmentada norma i mitjançant una persona gestora autoritzada.

L'incompliment d’aquestes obligacions dóna lloc a responsabilitats de caràcter administratiu que, en tot cas, recauen sobre els destinataris de les obligacions, és a dir, sobre la persona productora o posseïdora dels residus, i no sobre altres subjectes com ara el responsable dels residus.

Un tema ben diferent però és la responsabilitat penal en la qual es pot incórrer en matèria de residus, quan l’acte il·lícit comès constitueixi un delicte d’acord amb els articles 325 i següents del Codi Penal. En aquest àmbit les responsabilitats recauen sobre la persona o persones físiques a qui es pugui imputar l’acte il·lícit penal. En aquest cas, és possible processar penalment al responsable dels residus, sempre i quan hagi participat en la comissió del delicte.

Un subproducte és un residu, tal i com estableix la definició donada pel Text refós de la Llei reguladora dels residus, aprovat pel Decret Legislatiu 1/2009, de 21 de juliol: «Són subproductes els residus que es poden utilitzar directament com a primeres matèries d’altres produccions o com a substituts de productes comercials i que es poden recuperar sense necessitat de sotmetre’ls a operacions de tractament ».
Si bé es tracta de residus, els subproductes, pel fet de poder ser aprofitats directament, gaudeixen d’un règim jurídic diferenciat.
En aquest sentit, el Decret 93/1999, de 6 d’abril, sobre procediments de gestió de residus estableix al seu article 29 que els subproductes resten exclosos de les obligacions documentals de control de residus: Fitxa d’acceptació i Full de seguiment. D’altra banda, l'esmentat article regula el següent procediment de declaració de subproducte:
La persona productora o posseïdora i la persona receptora d’un residu han de comunicar a l’Agència de Residus de Catalunya, per a la corresponent declaració de subproducte, la còpia del contracte subscrit entre ambdues parts en què s’acorda la compravenda del residu així com una memòria explicativa en la qual es faci constar la seva descripció i composició, la descripció del procés receptor i de la primera matèria que s’ha de substituir.
L'Agència de Residus de Catalunya declara subproducte el residu, l’identifica amb el procés en què es vol emprar i fa constar la persona productora i la receptora d’aquest subproducte. Aquesta declaració té una durada màxima de cinc anys, passats els quals queda sense vigència.
Les empreses que utilitzin els residus a què fa referència l’apartat anterior no s’han d’inscriure al Registre general de gestors de residus de Catalunya. Les persones, físiques o jurídiques, productores i les receptores d’aquests residus han de fer constar la seva transferència a les seves declaracions anuals de residus industrials.

El capítol III, del Títol Primer del Text refós de la Llei reguladora dels residus, aprovat pel Decret Legislatiu 1/2009, de 21 de juliol, regula la restauració d’espais degradats i recuperació de sòls contaminats i estableix un règim de responsabilitats per a la seva regeneració:

L'article 19 de l’esmentat Text refós, estableix que estan obligades a assumir el cost de les operacions de neteja i recuperació dels sòls contaminats i els espais degradats i, si escau, a elaborar a càrrec seu els estudis d’investigació i anàlisi de risc necessaris per a determinar aquestes operacions, les persones següents:

Primer:Les causants de la contaminació, que han de respondre de manera solidària en el cas que es tracti de més d’una persona.

Segon: Subsidiàriament a les anteriors, i per aquest ordre, les persones posseïdores dels terrenys i les persones propietàries no posseïdores, que han de respondre de manera solidària en el cas que es tracti de més d’una persona.:.

Les persones causants de la contaminació d’un emplaçament resten obligades a sanejar-lo en funció de l’ús urbanístic que tenia quan el van transmetre, amb el que no es poden requerir mesures de sanejament complementàries vinculades als nous usos urbanístics del sòl, llevat que hagin estat promoguts per elles mateixes.

Així mateix, d’acord amb l’article 20 del Text refós, la declaració d’un sòl com a contaminat pot comportar la suspensió de l’executivitat dels drets d’edificació i altres aprofitaments del sòl que siguin incompatibles amb les mesures de neteja i recuperació del terreny que s’hi estableixin, fins que aquestes es duguin a terme o es declari el sòl com a no contaminat.

D'altra banda, la Llei 10/1998, de 21 d'abril, de residus, estableix al seu títol V la regulació bàsica estatal en matèria de sòls contaminats. El règim d'obligacions i responsabilitats establert a la Llei 10/1998, de 21 d’abril, de residus estableix que la declaració d'un sòl com a contaminat comporta l'obligació de realitzar les actuacions necessàries de neteja i recuperació, i estableix els mateixos obligats a assumir el cost de les operacions que a Catalunya estableix el Text Refós de la Llei de Residus.

El Reial Decret 9/2005, de 14 de gener de 2005, pel qual s'estableixen la relació d'activitats potencialment contaminants del sòl i els criteris i estàndards per a la declaració de sòls contaminats regula les obligacions de les activitats potencialment contaminants del sòl i estableix els criteris que han de permetre la declaració de sòls contaminats per part dels organismes competents de les Comunitats Autònomes.

Entre altres aspectes el Reial Decret 9/2005, de 14 de gener de 2005 determina a l’article 3 quines són les Activitats Potencialment Contaminants del sòl (APC) i els informes que aquestes han de tramitar a l’administració competent (Agència de Residus de Catalunya-ARC).

Segons estableix el Reial Decret 9/2005, de 14 de gener de 2005 les APC han de presentar dos tipus d’informes segons diferents situacions: l’Informe Preliminar de Situació (IPS) i l’Informe de Situació (IS).

Igualment, els propietaris de sòls on en el passat s’hagi desenvolupat alguna activitat potencialment contaminant d’aquest hauran de presentar un informe de situació (IS) quan es sol·liciti una llicència o autorització per a l’establiment d’alguna activitat diferent a les activitats potencialment contaminants o que suposi un canvi d’ús del sòl.

El Decret 34/1996, de 9 de gener, pel qual s'aprova el Catàleg de residus de Catalunya, en la redacció que ofereix el Decret 92/1999, estableix al seu article 5.2 que els residus que es produeixin, adquireixin intracomunitàriament o s'importin s'han de gestionar d'acord amb les determinacions del catàleg.

No obstant, d’acord amb l’article 5.3 l’Agència de Residus pot fixar una forma de gestió diferent en els supòsits següents:

a) Si s’acrediten diferències en la composició o el comportament previsible del residu que evidenciïn la seva singularitat.
b)Si queda acreditada la possibilitat de dur a terme una forma de gestió del residu, ateses les característiques d’aquest residu, que sigui més beneficiosa ambientalment.

En aquest sentit, cal presentar la sol·licitud corresponent, acompanyada d’una analítica del residu realitzada per un laboratori acreditat per l’Agència de Residus de Catalunya, als efectes que l’Agència autoritzi la forma de gestió diferent a l’establerta pel catàleg.
La normativa vigent en matèria de residus no dóna una resposta global a la pregunta formulada, sinó que es limita a regular certs terminis per a determinades obligacions documentals. Així cal destacar:

El Decret 93/1999, de 6 d’abril, sobre procediments de gestió de residus, estableix que la Fitxa d'Acceptació caduca automàticament als cinc anys, amb el que cal mantenir-la mentre sigui vigent.

Per a la Fitxa de destinació, el Decret 93/1999, de 6 d’abril, estableix una vigència de dos anys, transcorreguts els quals podrà ésser destruïda.

El Decret 136/2009, d’1 de setembre, d’aprovació del programa d’actuació aplicable a les zones vulnerables en relació amb la contaminació de nitrats que procedeixen de fonts agràries i de gestió de les dejeccions ramaderes, estableix que els llibres de gestió de les dejeccions ramaderes s'han de conservar durant els cinc anys posteriors a la data de la darrera anotació o del cessament de l'activitat. Així mateix, s'estableix que la persona ramadera o el centre de gestió de dejeccions ramaderes, si s’escau, ha de conservar els comprovants de lliurament de les dejeccions, com a mínim durant cinc anys, en el seu llibre de gestió, juntament amb el justificant original signat per la persona transportista i per la persona destinatària final, quan escaigui.

El Decret 69/2009, de 28 d’abril, pel qual s’estableixen els criteris i els procediments d’admissió de residus en els dipòsits controlats, estableix que l’entitat explotadora del dipòsit controlat ha d’elaborar un registre de la informació continguda a la caracterització bàsica dels residus que admet i que aquest registre l’ha de conservar durant un termini mínim de cinc anys.

Així mateix, estableix que el productor o posseïdor del residu ha de portar un registre de les proves de conformitat efectuades i l’entitat explotadora un registre de les proves de conformitat dels residus que admet, que s’han de conservar durant un període mínim de cinc anys.

Pel que fa a la normativa estatal, la Llei 10/1998, de 21 d’abril, de residus, estableix l'obligació del gestor de conservar el registre dels residus gestionats cada any durant els cinc anys posteriors.

Per la seva banda, el Reial Decret 833/1988, de 20 de juliol, pel que s’aprova el Reglament per a l’execució de la Llei 20/1986, bàsica de residus tòxics i perillosos regula l'obligació dels productors i gestors de residus perillosos de conservar durant cinc anys els registres, el document d’acceptació, la declaració anual, la memòria anual d'activitat i la documentació de control i seguiment dels residus.

Vist això, per tal de simplificar, es pot establir com a regla general que l'obligació de conservar la documentació de control dels residus és per un període de cinc anys.
Data d'actualització:  09.09.2009